Hola, no sóc el papa. Som… les seves botes. Sí, les seves botes. Avui ell no està en condicions d’escriure res. Està tocat. Per ell, tot això ha sigut molt fort. L’hauríeu de veure, assegut de cul a terra, amb els genolls doblegats i l’esquena arrepenjada al Faro de Finisterre. Sembla fet de pasta de moniato. Sembla un ninot de les falles a punt de fotre-li foc. Diu que no, però està emocionat. Es mossega els llavis i s’eixuga els ulls amb un mocador que fa tres setmanes que no ha vist una rentadora. Diu que es l’al·lèrgia. Sí, sí, l’al·lèrgia.

Aquest últims tres dies, ens ha estat explicant moltes coses. Està molt content dels blocaires. Dels blocaires familiars, del blocaires amics coneguts i amics per conèixer. Diu que els seus comentaris, les seves bromes, les seves ironies, li han estat fent molta companya.

També ens ha estat explicant, a nosaltres, les seves botes, i a tots els que pillava, la ajuda que ha rebut dels seus tres fills, el Marc, la Maria i la Carme, cada un d’ells amb la seva especialitat. Està amb els seus tres fills que no caga. Explica que sou tres monstruitos, que sou els millors, i que heu tingut amb ell una paciència fora de mida, i que la importància que ha tingut per ell la vostra ajuda, ni vosaltres mateixos en sou conscients. Està molt orgullós de vosaltres, i ha tingut records molt amables per les vostres parelles.

Però… a nosaltres, a les seves botes, que carai ens explica. Es un pesat. I pesat s’ha posat parlant de la seva Bony. Pesat. Pesat. Si el Camino de Santiago, per ell, era una il·lusió de feia molts anys, Finisterre era tota una utopia. I ara, mireu-lo, aquí el teniu, fotent el pena, assegut de cul a terra i eixugant-se els ulls amb un mocador que fa por de mirar. Això de l’al·lèrgia deu ser molt dolent. Explica que la seva Bony l’ha empès, l’ha animat, l’ha ajudat amb els preperatius, amb les compres. Ha consultat internet, ha fet trucades, ha mirat horaris… ha estat sempre al seu costat. Sempre. Si ell a arribat fins aquí, és gràcies a ella. Ha minimitzat els problemes de casa perquè a ell no li agafessin temptacions de plegar, i li ha estat donant suport fins l’últim dia. Fins aquí. A ell se’l veu molt enamorat de la seva Bony, se l’estima molt, i si el Camino serveix d’algo, diu que ara, encara se l’estima més. També diu que quan arribi, que es prepari, i no se quantes coses més… Però nosaltres, pobres, només som unes botes, i, sincerament, no sabem de què ens parla, no l’entenem.

I res més, ens quedem aquí, esperant que s’aixequi.
Per la nostra part, només desitgem poder passar una llarga i tranquil·la temporada dins d’un moble sabater.

Les botes.

Tweet

Tweet

Bé, ahir va ser El
Gran Dia per molta gent: l’arribada a Santiago.

Va ser un dia molt especial per
tot el grup, eren trenta dies justos de caminada i prop de 800 kilòmetres
caminats un a un, pas a pas. La primera cosa, anar a buscar la Compostelana, en
un primer pis. Era curiós veure les cares d’expectació dels que ens esperàvem
fent cua a l’escala i comparar-les amb la dels que ja baixaven amb la
Compostelana als dits i un somriure d’orella a orella. Després la missa,
solemne, amb Botafumeiro inclòs. Van tornar a anomenar els peregrins que hi
havia, d’on eren, i on havien començat. "Desde Roncesvalles, de Barcelona,
siete".  Quan sents això se’t fa un nus al coll… 

I després el dinar amb
la colla, érem sis, dins de l’austeritat del peregrí, no hi faltava de res,
rematat amb orujos de tots el colors. I per fi els comiats, fins i tot
amb els que durant el camino a penes ens parlàvem, aquest dia ens demanàvem de
fer-nos fotos els uns amb els altres. Encaixades de mans sinceres, abraçades,
abraçades de fer posar la pell de gallina i de provocar alguna llàgrima mal
dissimulada… i això és tot.

Ara, aquest pobre peregrí, continua caminant tot
sol cap a Finisterre, Fisterra, que diuen aquí. Si Déu vol, abans de 24 hores
hauré complert el meu objectiu de feia molts anys. Ja us ho
explicaré.

Tweet

Tweet

Aiaiai ai ai! El papa està a 12
quilòmetres de Santiago. Quins nervis!!

Per les coses que ens va explicant,
sembla ser que els paisatges de Galícia són d’aquells que
ocuparan un raconet especial en l’àlbum de la memòria. Això els
anima i ja no es cansen de caminar, ni els importa anar bruts o
suats… Només pensen en caminar tris-tras tris-tras i ens els
paisatges tris-tras.

Després, feliços davant d’un bon
plat de pop a la gallega, es veu que:

“la gent esta nerviosa, parla del
final, de Santiago, del dinar de comiat, s’emociona. La Compostelana,
la Misa del peregrino…
I jo ganes de veure-us a tots, mes guapos
que mai.”

Tris-tras-tris-tras

Tweet

Tweet

Tweet

 

 

Fent càlculs (ja sabeu que això dels números és lo seu) és molt possible que acabi el camino el dia previst des del principi. I nosaltres que ens n’alegrem! Ja que tants dies sense ell per casa es fa estrany. Dient-ho d’una altra manera: Que l’anyorem molt!!! Però el primer és el primer, i encara que el camí es retrassi un dia, una setmana, o un mes, nosaltres ens alegrarem igual de veure’l de nou!

Tweet

Senyores i senyors… tinc el plaer d’anunciar-vos
que… a Mansilla de las Mulas (quin nom, per favor…) …

¡¡JA HAN SUPERAT LA MEITAT DEL CAMINO!!

Després dels monòtons paisatges de Castella,
avui entren a León amb el cap ben alt.

Un petit missatge pel calçat del nostre heroi:

Nenes, porteu-vos bé, encara heu de fer uns
quants quilometrets de no res. Jo ja us vaig avisar, allà al Cogulló, que allò
no era res comparat amb la que us esperava…  

Tweet

Ja el tenim a Terradillos de
Templarios! (o terradets de templaris, segons l’institut d’estudis
catalans).

La butllofa ja està recuperada, així
que el papa torna a estar fort com un roure!

Segons ens explica, es fa unes
fartaneres de por! Ei, però de menjar, eh? A veure si la tornada a
casa la farà rodolant!

Tweet