Firmat: Les botes

El Papa… ai! Les seves botes, perdó, ens envien un altre post!!!

Hola, no sóc el papa. Som… les seves botes. Sí, les seves botes. Avui ell no està en condicions d’escriure res. Està tocat. Per ell, tot això ha sigut molt fort. L’hauríeu de veure, assegut de cul a terra, amb els genolls doblegats i l’esquena arrepenjada al Faro de Finisterre. Sembla fet de pasta de moniato. Sembla un ninot de les falles a punt de fotre-li foc. Diu que no, però està emocionat. Es mossega els llavis i s’eixuga els ulls amb un mocador que fa tres setmanes que no ha vist una rentadora. Diu que es l’al·lèrgia. Sí, sí, l’al·lèrgia.

Aquest últims tres dies, ens ha estat explicant moltes coses. Està molt content dels blocaires. Dels blocaires familiars, del blocaires amics coneguts i amics per conèixer. Diu que els seus comentaris, les seves bromes, les seves ironies, li han estat fent molta companya.

També ens ha estat explicant, a nosaltres, les seves botes, i a tots els que pillava, la ajuda que ha rebut dels seus tres fills, el Marc, la Maria i la Carme, cada un d’ells amb la seva especialitat. Està amb els seus tres fills que no caga. Explica que sou tres monstruitos, que sou els millors, i que heu tingut amb ell una paciència fora de mida, i que la importància que ha tingut per ell la vostra ajuda, ni vosaltres mateixos en sou conscients. Està molt orgullós de vosaltres, i ha tingut records molt amables per les vostres parelles.

Però… a nosaltres, a les seves botes, que carai ens explica. Es un pesat. I pesat s’ha posat parlant de la seva Bony. Pesat. Pesat. Si el Camino de Santiago, per ell, era una il·lusió de feia molts anys, Finisterre era tota una utopia. I ara, mireu-lo, aquí el teniu, fotent el pena, assegut de cul a terra i eixugant-se els ulls amb un mocador que fa por de mirar. Això de l’al·lèrgia deu ser molt dolent. Explica que la seva Bony l’ha empès, l’ha animat, l’ha ajudat amb els preperatius, amb les compres. Ha consultat internet, ha fet trucades, ha mirat horaris… ha estat sempre al seu costat. Sempre. Si ell a arribat fins aquí, és gràcies a ella. Ha minimitzat els problemes de casa perquè a ell no li agafessin temptacions de plegar, i li ha estat donant suport fins l’últim dia. Fins aquí. A ell se’l veu molt enamorat de la seva Bony, se l’estima molt, i si el Camino serveix d’algo, diu que ara, encara se l’estima més. També diu que quan arribi, que es prepari, i no se quantes coses més… Però nosaltres, pobres, només som unes botes, i, sincerament, no sabem de què ens parla, no l’entenem.

I res més, ens quedem aquí, esperant que s’aixequi.
Per la nostra part, només desitgem poder passar una llarga i tranquil·la temporada dins d’un moble sabater.

Les botes.

Tweet