Ahir, quan el cambrer em va recitar la llista de postres, el vaig mirar de dret als ulls i vaig dir amb solemnitat:
-La tarta de Santiago, si us plau
Sí! En aquells moments el papa ja havia arribat a la ciutat, ja havia assistit a la Misa del Pelegrino i ja tenia la compostel·lana. No em digueu que no és emocionant. Ara bé, cal recordar que el seu objectiu no és Santiago sinó Finisterre! Així doncs, al vespre ja s’havia acostat vint-i-dos quilòmetres més del seu objectiu.
Ara el camí és més solitari, sense tants pelegrinos ni tantes pensions. Ara ja no cal ser a les deu a dormir. Ahir ens trucava a quarts de dotze. Ell, que mai no ha estat gaire de futbol volia compartir amb nosaltres el triomf del Barça que havia pogut mirar des d’un hotelet. Ja ho diuen que no hi ha res millor que ser fora de casa per tornar-se més patriota!
Però aviat ja no serà fora de casa. Hi ha un bitllet comprat amb dia i hora… i nosaltres ja hem començat el compte enrere.
Campió el Barça, però també campió el teu pare per haver arribat a Santiago
Això ja està fet! Enhorabona caminaire!!!