Aiaiai ai ai! El papa està a 12
quilòmetres de Santiago. Quins nervis!!
Per les coses que ens va explicant,
sembla ser que els paisatges de Galícia són d’aquells que
ocuparan un raconet especial en l’àlbum de la memòria. Això els
anima i ja no es cansen de caminar, ni els importa anar bruts o
suats… Només pensen en caminar tris-tras tris-tras i ens els
paisatges tris-tras.
Després, feliços davant d’un bon
plat de pop a la gallega, es veu que:
“la gent esta nerviosa, parla del
final, de Santiago, del dinar de comiat, s’emociona. La Compostelana,
la Misa del peregrino…
I jo ganes de veure-us a tots, mes guapos
que mai.”
Tris-tras-tris-tras
A hores d’ara ja deu d’haber arribat. Quin campió!
Felicitats!
Lluís, això s´acaba però et quedarà el record imborrable de tots aquests dies. Tot i no coneixe´t he seguit el blog amb molta atenció. Quan baixis del núvol esperem la teva crònica d´aquests dies.
Una abraçada